Entrevistem…

març 15, 2013

Tractem l’ètica periodística a partir de l’experiència sobre el terreny

Albert_Reporter_Academy

ALBERT CUSIDÓ GARRIGA (BARCELONA, 1970), DIRECTOR DE REPORTER ACADEMY

– Què és un reporter tot terreny? I com són els viatges on s’ensenya aquest tipus de reporterisme?

En diem així a un especialista en comunicació amb unes habilitats personals que li permetin poder fer la seva feina pràcticament de la mateixa manera a tot arreu fins i tot quan viatgi a llocs on la cultura, inclosa la llengua, pugui ser diferent a la seva. En la nostra tasca docent busquem ensenyar als alumnes totes aquestes habilitats aplicades al cas concret del fotoperiodisme. Per això a Reporter Academy organitzem viatges on els alumnes poden escollir entre dos tipus de cursos en funció del seu nivell fotogràfic: el Curs d’Iniciació al Fotoperiodisme i el Pràcticum Fotoperiodístic. El primer és per a persones que encara no dominen completament la càmera, inclou un treball pràctic complementat amb una sèrie de sessions teròriques bàsiques, tot plegat al mateix lloc on ens desplacem ja sigui als Balcans, al Sàhara o un altre indret: ve a ser un curs intensiu durant deu dies en què els alumnes assoleixin tots aquells conceptes que no tenen prèviament perquè si els poséssim d’entrada a fer segons quin tipus de reportatge no acabarien aprofundint suficientment. Pel que fa al curs Pràcticum Fotoperiodístic, és per a gent que ja té un coneixement fotogràfic, per tant com a mínim domina la càmera, i llavors fan un treball exclusivament pràctic durant tot el viatge.

Aquesta és la diferència de cursos, però en tots dos casos, el fet de treballar dia a dia durant vint-i-quatre hores fa que el nostre equip docent vegi com reacciona cada alumne en tot moment, no a nivell fotogràfic o tècnic solament, sinó fins i tot també a nivell humà, i com resol casdascú les complicacions amb què es pugui trobar. Aleshores som conscients que de vegades hi ha uns tipus d’exercicis que poden servir per a uns alumnes i uns altres que no, independentment del curs que facin. Això vol dir que el docent ha de tenir identificades quines són les carències de cada alumne i en aquest sentit nosaltres som molt àgils i flexibles per intentar canviar la programació del curs, si cal, sempre dintre d’unes pautes que evidentment són bàsiques. De vegades et ve un fotògraf que habitualment sempre ha fet fotografia de paisatge, de natura: muntanyes, fins i tot alguna cosa de fauna, des de la distància, per tant no s’ha hagut d’enfrontar mai a la fotografia de persones i sol tenir certa por. Quan es posa a les nostres mans hem de procurar que superi aquesta limitació i el que estem fent, per tant, és forçar que aquesta persona faci un tipus de fotografia que pel seu compre no faria, perquè si en definitiva ve a fer les fotos que ja fa pel seu compte, llavors no ens necessita. Això sobretot passar a aquella gent que ja té un nivell fotogràfic determinat, que és gent que per exemple procedeix d’escoles de fotografia i que per tant ja ve amb un nivell altet però també amb uns vicis i fa el tipus de fotografia que li agrada, però quan el treus d’aquí va una mica perdut. Es tracta, doncs, que evolucioni. Quan ens trobem una persona que li costa interactuar amb altres persones perquè està acostumada a que sempre ha fotografiat paisatges i per tant no hi corre cap risc, la forcem molt: per exemple, el docent passa per davant d’unes cases i li diu a aquest alumne que ha d’entrar a tal casa a fer un reportatge de la família que hi viu, que és una cosa que evidentment si passés per allà aquest alumne pel seu compte no faria i aquest és el valor que tenim.

– Aquesta formació, doncs, posa especial atenció a identificar les habilitats i els defectes de cada estudiant.

El que fem és analitzar l’evolució de l’alumne en base a la revisió diària del seu treball, per tant l’equip docent està veient l’evolució, els defectes… bé, no han de ser defectes necessàriament perquè de vegades algú pot fer una fotografia que potser tècnicament no és correcta però, si l’alumne sap justificar per què la fa, qui sóc jo per discutir-ho? la fotografia és una cosa personal. Nosaltres, de fet, sempre diem que els alumnes no ens presentin a les correccions fotografies que d’entrada no els agraden o no els hi diuen res, sinó que han de poder defensar el seu treball i poder dir, per exemple, “per a aquest reportatge et presento aquestes fotografies que jo crec que construeixen una història” però no presentar-nos una cosa que ja no els agrada, cosa que de vegades passa: un alumne pot venir i dir-me “t’he posat aquesta foto però a mi no m’agrada”, això vol dir precisament que no l’hauria de posar com a part del seu treball. Llavors ens trobem per exemple que, d’una banda, hi ha gent que no sap seleccionar i posa fotografies que no són les que probablement millor expliquen la història, i d’altra banda, nosaltres en molts casos, com que estem veient com l’alumne fa les fotografies, estem veient també aquesta capacitat que té d’interactuar. En realitat, des del primer dia nosaltres ja sabem qui tindrà problemes, qui no en tindrà i qui els resoldrà bé.

curs reporter tot terreny

Curs de reporterisme tot terreny / REPORTER ACADEMY

S’ha d’entendre, a més, que estem parlant de dotze dies de plena convivència total: de vegades potser estem en cases on hi ha una sola dutxa i s’han de dutxar dotze persones i això vol dir que ha d’haver un mínim acord entre tots els qui hi són i que, a més, això ho ha de fer individualment la gent, és a dir nosaltres com a organització no hem de decidir un torn de dutxes perquè tothom té divuit anys i cal que es posin d’acord. En una ocasió, de fet, em va venir un dels estudiants, quan estàvem als Balcans, a dir-me “Albert tinc un problema molt gran, voldria comentar-te que fa quatre dies que em dutxo amb aigua freda” i també hem d’entendre que, a l’època de l’any que hi érem, dutxar-te amb aigua freda als Balcans podia ser especialment molest, però llavors li vaig dir “Molt bé, i tu en aquests quatre dies has canviat alguna cosa en la teva manera de fer o sempre has fet el mateix?” i diu “No, sempre he fet el mateix”, llavors li contesto “Doncs si segueixes així no seran quatre dies, seran cinc, i sis, i set i vuit. Si tu estàs aquí i hi ha dotze persones més has de saber conviure i sobreviure. Això vol dir que dutxar-te amb aigua calenta igual implica que en comptes de dutxar-te cada dia ho facis cada tres i, a més, que cada tres dies tinguis la previsió o de dutxar-te a la una de la nit, que segurament no s’estarà dutxant ningú, o de llevar-te a les sis del matí”. De tota manera, nosaltres entenem que les condicions dels alumnes en aquests viatges són diferents a les seves i que estan compartint moltes coses amb moltes persones amb caràcters molt diferents. Això és interessant perquè realment aquí veus com es desenvolupa cadascú. De fet, als nostres cursos venen diferents tipus de persones i no és el mateix, per exemple, venir a fer aquests viatges amb vint anys que amb trenta o trenta-cinc. Si tens vint anys o divuit i acabes una mica de sortir del meló estàs més obert a tot i, en canvi, amb trenta anys hi ha una sèrie de coses que potser ja no són les que busques. De tota manera és molt important venir amb una actitud totalment oberta i no permetre que l’arbre no et deixi veure el bosc, llavors ho gaudeixes al cent per cent. En canvi, els qui vénen pensant el que viuran o el que trobaran, doncs els sol costar una mica el tema d’acabar-ho de gaudir.

– Quines particularitats té cadascun dels llocs on es fan els cursos de reporterisme tot terreny?

En el cas dels Balcans es tracta d’una zona que dominem bé. Els propis docents hi hem estat durant la guerra i també després, per tant tenim una gran experiència: es tracta d’una àrea molt interessant perquè és un creuament entre la cultura occidental i oriental, hi conviuen tot tipus de religions i encara s’estan vivint avui dia les conseqüències del conflicte armat. Pel que fa a allò que ofereix a l’alumne, fotogràficament i paisatgísticament és molt interessant, hi ha moltes històries per explicar. Aquestes realitats ètniques i la situació de post-guerra que viu la zona ens donen unes possibilitats fotogràfiques brutals. A sobre, el nostre coneixement després de tants anys ens ha permès seleccionar unes zones d’interés, ens ha permès també analitzar millor quin tipus d’exercici necessita cadascun dels alumnes i tenim, a més, una logística més que adequada perquè aquest viatge el fem sempre vivint amb famílies de la zona, que és una manera de desenvolupar l’economia local, i també és una forma de que la gent conegui la realitat convivint amb els diferents grups ètnics. De tota manera, nosaltres no diem als alumnes si uns són bons i si uns altres són dolents, sinó que fomentem que tothom descobreixi la realitat per si mateix, tot i que els hi puguem donar a títol personal les nostres pròpies opinions, però es tracta que la gent es relacioni cada dia. Aquest coneixement del país, doncs, i aquestes possibilitats logístiques fan que sigui un escenari ideal per a fer aquest tipus de curs i a més, el fet que passin cosetes que no controlem es dóna en un percentatge petitet. També haig de dir que tot i que fa anys que fem aquest curs, sempre anem incorporant novetats, és a dir, que sempre anem coneixent zones diferents i sempre anem buscant històries diferents per no ser repetitius. També és important que, tot i que jo estic fent servir el concepte de post-guerra, nosaltres no es centrem per a res en la guerra; nosaltres anem a fer un treball de fotografia: fotografiar paisatges, fotografiar persones… la guerra forma part de les seves vides però nosaltres no som qui per anar a burxar i tampoc anirem a intentar condicionar aquest procés de pau; nosaltres el que hem de fer és ser positius, intentar fotografiar i explicar la història d’un país i d’unes persones i, per tant, és això bàsicament el que fem.

campament_sahara_occidental

Campament de refugiats saharians / TITULARS.CAT

Pel que fa al Sàhara, és també molt interessant però es tracta d’un medi natural molt diferent, com és el desert: el desert del Sàhara Occidental és el més gran del món, està relativament a prop perquè es troba al nord d’Àfrica i aquí els nostres cursos els desenvolupem als campaments de refugiats saharians on viuen al voltant d’unes 185.000 persones en precàries condicions depenent de l’ajuda humanitària i viuen en aquesta zona del desert perquè el seu territori està ocupat pel Marroc davant la passivitat de la comunitat internacional. Vivim amb famílies de refugiats saharians, cosa que és molt positiva perquè la gent pot entrar en complicitat amb aquestes famílies, podem conèixer la cultura sahariana, les tradicions… això és superinteressant per a qualsevol persona. És, doncs, interessant veure aquesta situació i conviure amb aquests refugiats per comprendre què significa ser refugiat i estar per força en un lloc que no és el teu país des de ja fa trenta anys. Tot plegat, té uns avantatges i uns incovenients: té com a avantatge que és un medi natural diferent, que a nivell d’idioma, a diferència dels Balcans on hi ha una dificultat perquè no tothom parla anglès, aquí al Sàhara quasi tothom parla castellà, per tant això ho posa fàcil perquè estàs entenent tot el que passa, i com que porten tants anys en aquesta situació ja han vist tanta gent fent fotografies que és poc probable que algú posi una pega per fer una fotografia; la dificultat és més aviat fotografiar alguna cosa que ningú hagi fotografiat abans, tot i que la fotografia sepre té punts de vista diferents; i l’únic incovenient més destacable que té, però que també ho fa més emocionant, és que a diferència dels Balcans, on la logística depèn de nosaltres perquè tenim uns acords amb unes cases i tenim uns vehicles que són nostres i uns conductors amb disponibilitat, en el cas del Sàhara els vehicles depenen del Front Polisario, que de vegades dificulta bastant que es puguin fer els desplaçaments tal i com voldríem. De fet, un conductor saharià em va dir un cop: “les ordres que tu m’has donat en un minut, jo les rebo en un mes”. Ara però, els cursos al Sàhara, degut a la inestabilitat que pateix el nord de Mali, els tenim en una situació de ‘stand by’. Ara al febrer, precisament, teníem un curs que hem hagut de suspendre perquè no hem aconseguit els visats, que te’ls ha de donar el Govern d’Algèria: no oblidem que els desplaçats del Sàhara Occidental estan al desert d’Algèria i això vol dir que els saharians, quan tu hi vas, t’estan convidant a casa seva però, en realitat, no és casa seva perquè casa seva és el Sàhara Occidental que està ocupat pel Marroc. En aquest cas concret, doncs, els visats ens han estat impossibles d’obtenir i en principi creiem i confiem que a Setmana Santa podrem fer el curs.

En el cas del Senegal, fa temps que volem entrar-hi, perquè creiem que és una zona d’Àfrica molt interessant. No s’ha fet encara un curs tot i que hi hem estat diferents membres de Reporter Academy. El cas és que fins ara no havíem trobat la contrapart, és a dir, disposar de la logística i poder viure amb famílies, que és el que et dóna aquest coneixement sobre el terreny de la cultura i les tradicions, i tot això forma part de la nostra idiosincràsia, de la nostra filosofia, a l’hora d’organitzar els cursos sigui on sigui, a més d’assegurar la possibilitat de documentar una situació humana interessant fotogràficament, que en el cas del Senegal hi és. Fins ara els intents que hem dut a terme per intentar trobar contraparts que s’ajustessin a allò que nosaltres volíem han fracassat i ara hem obert una nova via que sembla ser que és positiva, però que s’ha de confirmar, amb una gent que han fet una cosa similar a allò que nosaltres fem però ells no ho feien a nivell fotogràfic, sinó a nivell musical, és a dir, que es dedicaven a recórrer diferents parts del Senegal amb conductors, vivint en cases i coneixent la música africana en aquest país. Llavors ha resultat que una de les persones que està en l’agència que porta tot aquest tema havia fet un curs amb nosaltres als Balcans i ens va contactar perquè ell, en estar ara treballant per a aquesta agència, havia trobat que hi havia una simbiosi brutal entre les seves activitats i les nostres. Allò que ell havia fet a través de la música es podia fer perfectament a través de la fotografia i ara estem posant una mica les pautes per mirar de tirar-ho endavant sobretot fixant les coses que per a nosaltres són irrenunciables: que hi tingui un interès fotoperiodístic, i el té, que hi hagi unes condicions logístiques, i sembla ser que hi són, i que hi hagi també aquesta essència de no anar a hotels sinó que volem conèixer la cultura des de dintre, vivint amb famílies; però en tot cas, això s’ha de confirmar.

– I està també en projecte poder organitzar els cursos a l’Argentina…

Sí, de fet, en el cas de l’Argentina hi ha un col·laborador que hem tingut i que també va fer un curs als Balcans, li va agradar molt i va interactuar molt amb nosaltres: fins i tot, ja ens ha portat uns quants argentins que estan apuntats per fer alguns cursos de cara a aquest estiu. Després ens va plantejar el projecte de fer una història similar a l’Argentina i diguéssim que estem també en aquesta fase una mica d’acabar de determinar el pla logístic, perquè el primer requisit de tenir un interés fotoperiodístic l’Argentina el té, però també ens falta encara definir una miqueta el pla logístic. És a dir nosaltres el que fem en cadascun d’aquests projectes és veure quin serà el pla de treball, què fotografiarem, quines històries explicarem i després d’això determinar un pla logístic, és a dir, on dormiràs, què menjaràs… Llavors estem igualment en aquesta segona fase que si la solucionem, i tot apunta que sí, doncs ja passarem a programar-ho del tot.

– Els viatges organitzats fins ara per Reporter Academy per aprendre fotoperiodisme han donat lloc a alguna anècdota que recordis especialment?

Recordo el cas d’un noi que físicament era alt, ros i prim, i als Balcans, on feia el curs, amb aquests trets no passava mai desapercebut sobretot a certes zones de muntanya de Sèrbia i no aconseguia mai fer les fotos que volia però no tant per aquest fet de no passar desapercebut sinó perquè també era molt lent, llavors aquestes dècimes de segons que perdia per a fer les fotografies feia que tothom estigués pendent d’ell. Després vam veure que si feia els moviments més ràpids aconseguia fer fotos abans de captar l’atenció dels altres i això ho vam poder veure seguint l’evolució que ell feia. Insisteixo, doncs, que nosaltres veiem el treball i després també intentem molt veure l’alumne com l’està fent i comentar-li-ho. Recordo en aquest sentit un altre dels casos bastant bons, crec que va ser l’any passat o fa dos anys: vam arribar a un acte en que els serbis commemoraven els seus morts a la guerra i teníem tots els alumnes allà cobrint aquest acte; era un acte de molt d’orgull serbi, llavors hi havia discursos, religió, militars i tot un acte molt institucional, llavors en una altra zona propera, de cop, apareixen uns radicals serbis amb unes pancartes d’en Ratko Mladic, a qui feia poc que havien detingut, i va haver una petita picabaralla amb la policia, però cap dels alumnes era allà, només els tres docents del curs perquè els alumnes estaven únicament atents al lloc on es desenvolupava l’acte principal i una de les coses que han d’acabar aprenent és que si tu no domines completament l’entorn on estàs no et quedis només en un únic lloc perquè potser pensaràs que estàs fent el millor però poden haver-hi zones que se t’escapin. En canvi, quan ja tens un coneixement d’aquella realitat, si vols, pots seleccionar i decidir més encertadament quedar-te en un lloc, si no, no ho pots fer. I són cosetes que només es poden aprendre si realment estàs sobre el terreny.

Hi ha una altra cosa que és estadística, i que fins i tot sociològicament és molt interessant, i és que en el cas dels Balcans, normalment, els grups del juliol sempre estan molt més cohesionats que els de l’agost. I si et poses a mirar la tipologia de la gent, veus que pràcticament són iguals: percentatge de noies, percentatge de nois, edats… pràcticament iguals. Què hi ha, doncs, que diferencia la cohesió d’un grup amb la de l’altre? Srebreniça. És a dir, a la ciutat de Srebreniça, l’onze de juliol, assistim a l’enterrament de totes aquelles persones mortes a la massacre que va patir la ciutat durant la guerra i que s’han identificat al llarg dels anys. Es tracta d’un acte per commemorar el genocidi i es fan els enterraments a llarg d’aquell dia. Clar, els alumnes llavors són testimonis d’un fet en el qual hi ha molt de dramatisme i moltes emocions. Això fa precisament que el grup es reforci.

– Quant als dilemes ètics que es poden plantejar a l’hora de fer segons quines fotografies, ens en pots posar alguns exemples de casos amb què s’han trobat els alumnes fent els cursos?

El dia onze de juliol a Srebreniça, als Balcans, és un dels més potents en aquest sentit també. És fàcil preguntar-se: jo ara he d’entrar a pla quan aquesta persona està enterrant el seu fill? tot i que sigui catorze anys després, però l’està enterrant, no? I per tant aquesta persona està emocionada. Haig d’intervenir aquí fent aquesta fotografia? O no haig de fer-ho? I quan anem a fer reportatges a uns campaments de desplaçats i s’hi veuen persones en molt precàries condicions, algú també es pot plantejar si fer o no fer fotografies allà. Però per a nosaltres fer aquest tipus de fotografia és una forma de donar a conèixer aquest drama i per tant en aquell moment estem documentant una situació que existeix, l’únic que estem fent és fer-la visible. Aquests exercicis ens permeten, doncs, tractar l’ètica.

Un dels nostres valors consisteix, en definitiva, a permetre que temes com l’ètica i la moral periodística els vegis sobre el terreny sense que estiguis tan pendent de què diu un diccionari, i cal destacar que un setanta per cent de la gent que ve als nostres cursos estudia periodisme. Sobretot el que intentem és parlar-ne, reflexionar-ne, que la gent s’expressi i que s’obri un diàleg però ja a partir de la vivència. L’ètica crec que és una cosa individual: cadascú ha de prendre la seva decisió. Potser hi ha una persona que aquesta foto la faria i una altra persona no la faria. Ara bé, es tracta que tu siguis conscient de per què estàs decidint fer-la o per què estàs decidint no fer-la. Jo no sóc ningú per qüestionar-ho. Això comporta que potser et trobes deu persones que han fotografiat una mateixa situació i ho han viscut de maneres molt diferents. En tot cas, tu has de tenir un comportament ètic, prenent les teves decisions, però cal ser conscient que el que per a tu té valor potser per a un altre no en té.

ensenyament_fotoperiodisme

Aprenent fotoperiodisme / REPORTER ACADEMY

Seguint amb el cas dels Balcans, l’endemà de Srebreniça, el dotze de juliol de cada any, els serbis programen un altre acte en un cementiri, no enterren ningú, però reivindiquen unes matances que van fer els musulmans dos anys abans de la caiguda de Srebreniça. Es tracta d’un contra-acte als enterraments del dia onze, però si bé el dia de Srebreniça, no t’exageraré, hi ha cinc-cents periodistes, en canvi, a l’acte dels serbis de l’endemà com a molt hi ha un, a més dels nostres alumnes. Quan els portem allà sempre expliquem que res del que aquell dia veuran o fotografiaran allà justificarà el que van veure el dia anterior i que els portem perquè vegin que al final odi més odi sempre significa odi total. En definitiva un periodista ha d’intentar ser objectiu i conèixer les circumstàncies. Per tant en el cas de Srebreniça i del contra-acte que es fa l’endemà també hi ha un tema ètic i moral. Hi ha altra gent que ha optat per aquesta qüestió no tocar-la, més que res perquè, en el cas dels Balcans, es va voler simplificar el que era un conflicte difícil d’explicar i es van llançar dos missatges fàcils però falsos: un va ser que es tractava d’una guerra religiosa i l’altre que els serbis són els dolents. Aleshores quan es tracta de formar estudiants de periodisme també és important que ensenyis aquestes coses: la guera dels Balcans no ha estat una guerra religiosa, la religió s’ha utilitzat per enfrontar la gent, que és molt diferent, ha estat el mitjà per barallar-los no la causa i, d’altra banda, els serbis és cert que van començar la guerra i tenen la seva resposabilitat, no seré jo qui la negui, però també és cert que hi ha d’altres que tenen una responsabilitat molt directa i no han rebut el mateix tracte. És a dir, jo per exemple no entenc com el comandant croat Ante Gotovina ha pogut ser absolt quan hi ha proves claríssimes que ell va liderar la neteja ètnica, però com que Europa havia decidit que els serbis eren els dolents, com podien explicar que els croates també ho eren? I si observes que a més els croats estan recolzats per Itàlia i per Alemanya, ja tenim l’explicació total. Sobre aquesta qüestió, per tant, als serbis els hi he de donar la raó. A més, una de les coses que deien els Acords de Dayton és que està totalment prohibit que un criminal de guerra aparegui en imatges públiques i que en ciutats de la Repúlica Sèrbia i de Bòsnia hi haguessin cartells d’homenatge a Ratko Mladic, considerant-se apologia del terrorisme, i si els serbis ho fan s’apel·la al Tribunal de l’Haia. Per contra, a Dubrownik, una de les ciutats més importants de Croàcia, situada a la costa, hi havia un cartell que feia com a mínim deu metres que era impossible que no el veiés ningú on posava “Ante Gotovina ets el nostre heroi” quan en aquell moment l’estaven jutjant i aquell cartell estava allà amb total impunitat i ningú d’Europa deia res. Llavors quan els serbis et parlen d’aquestes coses, tenen tota la raó; això nega el que ells han fet? No, però aquesta part de la història dels Balcans no s’ha explicat. Llavors el que nosaltres hem de fer és ensenyar fotografia, però també hem d’explicar altres coses sense que ningú de l’equip docent digui qui són els bons o els dolents. Aquí es tracta que els alumnes vegin, vegin, vegin i que puguin aprendre que odi més odi sempre és igual a odi.

– Als estudiants de Reporter Academy també se’ls faciliten, en la mesura que sigui possible, beques per part de l’associació Kvlar. Quina diferència hi ha entre les dues entitats?

Kvlar és una associació que té com a objectiu promoure la fotografia posant el periodisme al costat de les causes justes i oblidades. També promou espais de diàleg, de reflexió per construir una societat més justa a través de la fotografia. Va començar l’any 2003 fent una sèrie de cursos de fotografia a l’Autònoma, però ràpidament ens vam adonar que aquella formació, que era bastant teòrica, no tenia molt sentit i que havíem d’intentar donar un pas més enllà per intentar oferir una formació fotogràfica sobre el terreny i especialitzada. Llavors va ser quan Kvlar, l’any 2006 comença a fer els primers cursos d’aquest tipus. Això va anar bé, vam portar molta gent, vam cometre errors, com tothom, perquè era una cosa que per a nosaltres era nova i precisament vam cometre molts errors també perquè l’estructura de Kvlar és petita amb pocs mitjans i es basa en el treball de molts col·laboradors voluntaris. Mai ha tingut massa dependència de les subvencions públiques, per tant ens ha anat bé ara que ja no hi són o pràcticament no hi són, mentre que molts d’aquells que ens deien que hauríem de viure de les subvenvions públiques han plegat i nosaltres l’estructura la podem mantenir. En tot cas, vam veure que era difícil fer aquest tipus de viatge, que requereix molta organització i una logística important. Llavors és quan neix Reporter Academy que està especialitzada en aquest àmbit. El que fa ara Kvlar, com a associació sense ànim de lucre que per tant no pot tenir beneficis, és donar com a beques tots aquells ingressos de més que genera durant l’any per acivitats, per cursos, per tallers, per caps de setmana fotogràfics o per xerrades als instituts i a través d’aquests diners facilitem que hi hagi gent que pugui anar a cursos de Reporter Academy pagant per exemple el cincuanta per cent del curs. Es tracta que els diners, dintre de la mesura que sigui possible, no impedeixin a la gent participar en els nostres cursos.

– Com recordes les teves primeres experiències en viatges per tal d’elaborar reportatges fotogràfics?

La meva experiència s’ha centrat en bona part als Balcans, tot i que també he estat fent coses a Sierra Leona, Burkina Fasso, Sàhara Occidental i Brasil on vaig fer un treball sobre les faveles a Rio de Janeiro, per tant sempre he tractat conceptes diferents. Però sí que és cert que la guerra dels Balcans és una part de les meves experiències més rellevants. L’any 93 me’n vaig a la guerra de Bòsnia amb vint-i-dos anys, quan no existia Internet i amb això és evident que a dia d’avui sí hem guanyat perquè ara et pots documentar millor sobre un conflicte. Tot això abans no hi era. Llavors moltes vegades he estat en situacions per a les quals no estava preparat: recordo un cas que em va afectar bastant, el mateix any 93 vaig entrar en una zona, dues hores després que haguessin entrat les tropes sèrbies i haguessin matat tots els croats del poble; vam arribar a una casa on havien matat el pare i hi havia la dona que en veure’m, i en veure que era de fora, se’m va abraçar perquè sembla que tenia com una necessitat de sortir de la seva situació amb algú que fos de fora d’aquell entorn, i en aquell moment era jo allà i em va agafar, m’apretava i m’explicava la sitaució dramàtica que havien patit perquè havien matat el seu marit feia dues hores. I jo en aquell moment, clar, tenia una impotència total. Sabia que la foto o la crònica que jo fes, ni li tornaria el marit, ni canviaria la seva vida; si jo li donava els diners que portava ja no me’n podia anar cap a casa, i per tant, sabia que no hi havia res que jo pogués fer que pogués canviar la situació d’aquella dona, però potser en aquell moment ella el que necessitava era sentir que jo l’estava escoltant. En el cas de Reporter Academy, no arribem a aquest nivell de situació però facilitem que en situacions similars tu estiguis acompanyat i això és important. Potser si jo en aquell moment hagués tingut algú que m’hagués acompanyat en aquesta situació perquè jo la pogués canalitzar doncs m’hauria anat bé, i és una miqueta el que intentem fer nosaltres ara.

També em va impactar estar en una ciutat com Sarajevo, assetjada, veure algú que viu allà i com per a ell ha canviat la seva vida de la nit al dia: de tenir una casa, de tenir un accés a la cultura, de tenir una tele, de tenir unes comoditats, ara la seva vida es basa en què ell i els seus sobrevisquin l’endemà, tenir alguna cosa per menjar i seguir vius. Llavors és una lliçó veure que tu com a testimoni quasi sempre tens la possibilitat, si la cosa es posa molt malament, d’agafar i marxar, però aquest que viu allà i que tens al teu costat no la té aquesta opció. Aleshores te n’adones del gran instint de supervivència que té l’ésser humà. I segurament les persones que ens dediquem a aquesta feina, o que ens hi hem dedicat, el tenim una mica més desenvolupat, no perquè siguem més forts ni més valents, sinó perquè hi hem passat més vegades. Durant la guerra de Kosovo a mi i els meus companys ens van detenir i vam estar tres dies tancats en una comissaria pendents que l’OTAN bombardegés, ens van posar pistoles al cap perquè es pensaven que érem militars i ara no et diré jo que estigués supertranquil i que no tenia por, però ben bé no es tractaria de la paraula ‘por’. Tenia respecte però també una tranquil·litat, ja amb una certa experiència, i sabia que ens en podíem sortir, per tant en una situació com aquesta treus el millor de tu mateix pel propi instint de supervivència i això és una lliçó per a tots els qui ens dediquem a aquest tipus de treballs: que el tema de la por és molt relatiu. Per exemple, recordo haver passat més por a les faveles del Brasil, on el meu equip i jo vam estar vivint, quan un grup de traficants, el Comando Vermelho, havia descobert que nosaltres estàvem allà: sabíem que el perill hi era però no el vèiem i la sensació que el perill hi és i que poden anar a per tu però tu no els veus et crea més sensació de neguit que el fet que t’estiguin disparant fins i tot.

Els nostres alumnes no es troben en aquestes situacions òbviament, tot i que et diré, per exemple, que alguns alumnes han estat detinguts per la policia. Vam encarregar un reportatge a uns alumnes, precisament sobre com treballava la policia a Srebreniça, però s’havia de fer des de la discreció, aquestes són les pautes que se’ls hi va donar als alumnes. Doncs ells van interpretar com a discreció el fet de posar el trípode i la càmera davant mateix de la comissaria i gravar el primer que sortís d’allí. Evidentment, al cap de tres minuts va sortir el cap a detenir-los i van estar quatre hores tancats a la garjola. Llavors vam haver d’anar, vam haver de negociar, els vam alliberar… però el comissari estava indignat. La veritat és que Srebreniça és una ciutat complicada, sense arribar a ser perillosa, però sí molt complexa. Al final, però, el comissari em va dir, “bé, ja he decidit que deixaré anar els teus alumnes, però quin càstig els hi posaràs?”, jo li vaig respondre “suspendran tots el treball” i va dir encara més decidit “llavors els deixo marxar”.

– I van suspendre al final?

No. I crec en tot cas que de cara als alumnes també els va anar bé perquè jo sempre dic que de les experiències negatives, mentre no acabin fatal, se n’aprèn més. De fet, vam fer una cosa molt bona: vaig anar a la comissaria amb un col·laborador nostre i vam decidir que jo faria com de poli bo i ell de poli dolent perquè ell era un home bastant agressiu quant a formes, i la idea era que donés canya als alumnes, insistint davant el comissari que això no es feia i que com s’havien atrevit, mentre jo havia d’estar més calmat i la veritat és que ens va anar bastant bé. Evidentment els serbis no entenien l’espanyol, els policies per tant no sabien què els hi estava dient el meu company però sí que veien que els hi estava fotent una broca… i els alumnes, a tot això, pensaven que la bronca era de debò! estaven allà i no sabien on posar-se. Els policies fins i tot van haver d’agafar al meu company i dir-li que es calmés. Però al final va anar bé pels alumnes, perquè van entendre que nosaltres tampoc aprovàvem el que ells havien fet i per tant això, en la negociació per tal que ells sortissin alliberats, ens va donar també una situació d’avantatge.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s